Va nàixer a Fuentetodos -Saragossa-
el 1914. Després del seu pas pel seminari, el 1937 va
ser anomenat organista de la Basílica del Pilar de
Saragossa, càrrec que va deixar el 1940, recent acabada
la guerra civil, per prendre possessió de la
parròquia de la Vall del Tormo. La seua estança i
adaptació a la població va ser molt ràpida
i positiva. Al poc temps compartia i alternava la seua
missió pastoral amb la seua gran aficció a la
música. La major part dels
jóvens cada vespre anaven a la casa
parroquial per aprendre música i aconseguir tocar algun
instrument. Als pocs anys constituïa la primera gran banda
municipal. A aquesta li van seguir en la dècada dels 60
les orquestres, formacions musicals més reduïdes de
moda en aquella època que animaven les festes majors de
les poblacions veïnes. Mossén León
també va formar nombroses corals parroquials en els
més de cinquanta
anys ininterroputs com a sacerdot en la
població i que a vegades acompanyava al piano. Va ser
l’autor a la dècada dels 90 de la música
del himne de la Vall del Tormo i d’altres nombroses
composicions musicals. Des de la seua arribada va haver de
fer-se càrrec de la parroquia veïna del Mas
del Llaurador, població que va patir les
conseqüències de la guerra civil, algunes
edificacions ja no tornaren a eixecar-se i a partir dels 60
quedà definitivament despoblat. El 1995 es va jubilar i
des de llavors viu a Alcanyís. Els homenatges de la
població al religiós han sigut importants. Se li
va dedicar un dels carrers més cèntrics de la
vila, en el moment de la seua jubilació se li va fer un
emotiu reconeixement de gratitud amb un gran mural de
ceràmica a la casa la cultura i un gran concert que va
reunir la major part dels seus ex-alumnes i el 2002 se li ha
dedicat un bust de marbre esculpit per José Manuel
Aragonés de la Freixneda que s’instal.larà
properament en un petit parc al mateix carrer que porta el seu
nom.
 | ||
 | ||
Va néixer el 24 de novembre de 1937,
en plena guerra civil. Va passar l'adolescència al
poble, en un ambient dur però tranquil dels anys
quaranta, només alterats per accions esporàdiques
dels maquis. Els seus primers contactes amb l'ofici del seu
pare, ferrer, se seguida van ser superats per la
inclinació prevalent de la seva vida: els estudis i el
món acadèmic. Potser va influir en això la
imatge d'una tia religiosa que desenvolupava la seva labor
docent per terres hispanoamericanes y certs records
bibliogràfics de familiars dedicats a l'ensenyament en
èpoques tan llunyanes com el segle XVIII, que conserva
amb veritable il·lusió.
Va iniciar els estudis de batxillerat
a l'institut de Tortosa, i els va continuar als Escolapis de
Saragossa i l'Institut Goya de la mateixa ciutat. Va continuar
els estudis superiors a la Universitat de Saragossa on es va
concentrar en les àrees Medieval i Llengües
Modernes. Donat que el tema de la tesi de llicenciatura versava
sobre un autor nord-americà, Longfellow, va passar dos
anys (1963-65) com a professor ajudant a la universitat de
Rutgers. Allà va poder veure i comprovar actituds
culturals diferents, amb valor veritablement atractiu: per
exemple, en fer investigacions sobre l'obre de Longfellow a
Harvard, una de les millors universitats del país, li
oferiren espontàniament els escrits i el diari de
l'esmentat professor nord-americà quan aquest va visitar
Espanya en el seu viatge a Europa els anys 1826-29. Aquest fet
va tenir un gran impacte en el jove investigador. Van ser uns
anys de gran influència per l'ambient i els
mètodes universitaris. De tornada a Espanya va acabar la
tesi de llicenciatura l'any 1966, i va continuar amb els
estudis de doctorat; va defendre la tesi doctoral el 1968.
Durant aquests anys va actuar com a professor ajudant a la
Càtedra de Llengua i Literatura de la Facultat de
Filosofia i Lletres, regentada pel professor Yndurain.
Però la casualitat va voler que el director del
Departament de Llengües Romàmiques de Rutgers
passés per Saragossa en recerca de professors de llengua
i literatura. Així, li va oferir tornar a la Universitat
de Rutgers de la que tan bons records mantenia.
L'acceptació va resultar en una carrera acadèmica
centrada en la mencionada institució nordamericana desde
1968 fins avui dia.
 | ||
 | ||
Agustina Bienvenida Alcocer Serres va
néixer a Vall-del-Tormo, Terol, el 22 d'abril de 1904.
Els seus pares, Benito Alcover Dilla i Antonia Serres Boj, la
van orientar des de menuda per les sendes de l'educació.
Després dels estudis primaris a l'escola del poble, als
16 anys va iniciar la carrera de Magisteri a l'Escola Normal de
Teruel (1920-1924). Les seves notes brillants en la
majoría de les assignatures li van permetre realitzar
els estudis amb matrícula gratuïta. D'aquells anys
d'estudiant, Bienvenida sempre guardarà un bon record.
La seva relació amb
els éssers petits i indefensos va despertar la seva
vocació religiosa i el 1929 va ingressar en la
Congregació de Religioses Terciàries Franciscanes
de la Immaculada de València, amb el nom
d'Esperança de Jesús, on va desenvolupar una gran
tasca humana, caritativa i docent que va ocupar la major part
de la seva vida, especialment en terres americanes. Les
Franciscanes de València són un Institut dedicat
des de la seva fundació el 1876, a l'educació de
cecs i sordmuts. Van saber desenvolupar el mètode oral
amb tanta eficàcia que va obtenir un gran renom, no tan
sols a Espanya, sinó també a l'estranger. En
efecte, Xile desitjava comptar amb els serveis de les
Franciscanes de València. El 28 de Juliol de 1931 va
partir de Barcelona, amb rumb a
Valparaíso, Xile, el vapor
Cristóforo Colombo. En aquest vaixell hi viatjava un
grup de 8 religioses, entre les que es trobava Sor
Esperança de Jesús. Després de creuar el
canal de Panamà, van arribar a Valparaíso el 28
d'agost d'aquell mateix any. Va ser un viatge molt atractiu i
interessant que recollia perfectament l'esperit humà i
aventurer d'un grup de monges espanyoles en direcció cap
a terres americanes.
 | ||
A la fundació del
col·legi Vinya del Mar, Xile, va seguir de seguida la
del Perú. En aquesta va participar també Sor
Esperança amb tanta eficàcia i activitat que va
estendre la tasca franciscana per diverses ciutats peruanes. El
1938 va tenir lloc la fundació del Col·legi de
Sordmuts i cecs de Baraco, Lima. La guerra civil espanyola no
va impedir el desenvolupament de les monges valencianes en
terres americanes, només el va
retardar momentàniament. L'activitat de les Franciscanes
i de Sor Esperança va continuar creixent constantment.
Estableixen a Arequipa l'Institut de Nostra Senyora del Pilar
per cecs; funden a Huancayo l'Escola Climàtica d'Altura
i l'Escola Normal "La Assumpció"; creen a
Chaclacayo un Noviciat i el col·legi de Segon
Ensenyament "El Rosari de Fàtima"; i obren a
Piura l'Institut de Nostra Senyora de la Pau. En totes aquestes
tasques l'activitat de la mare Esperança fou constant i
eficaç, ja que entre 1946 i 1956 fou la superiora de la
Comunitat i directora de l'Institut de Barranco; el 1952 fou
designada per la Mare General com a Delegada de l'ordre pels
assumptes de Perú, càrrecs que ocuparà
fins a la seva sortida per dirigir la fundació de san
Juan de Puerto Rico el 1956. Però les seves activitats
no eren únicament de direcció i administratives.
La seva preocupació pels millors mètodes
d'ensenyament la van portar a assistir a un curs de la
Universitat Catòlica de Washington, i relacionarse amb
figures tan significatives del món dels sordmuts com la
famosa Helen Keller, qui va animar els sordmuts peruans amb la
seva visita.
 | ||
El 1954 va acompanyar a la
Mare General a Caracas, Veneçuela, per establir i fundar
l'Escola de Fonoaudiologia Juan Pablo Bonet. El seu
esforç constant en favor del mancats de la oïda la
port a la creació i fundació en 1956 del
col·legi de San Gabriel per sordmuts a San Juan de
Puerto Rico, del que va ser la primera superiora, estenent la
seva incansable activitat en la fundació de l'Escola
Fray Pedro Ponce de León, a la ciutat de Ponce, al sud
de la illa.
L'activitat de la Mare
Esperança de Jesús, encara que es va desenvolupar
primordialment en terres americanes, per les que va sentir una
especial predilecció, es va manifestar també a la
península, on va realitzar les funcions de superiora en
els
col·legis de Màlaga i Lisboa,
i formant part de l'elenc de diversos col·legis, entre
els que destaca la Casa de la Via de la Pisana, a Roma, on el
19 de juliol de 1986, un accident fortuït va acabar amb la
seva vida als 82 anys d'edat i 57 com a religiosa.
 | ||
La seva faceta com a escriptora
Un altre aspecte de la vida de la Mare
Esperança cobreix facetes tan interessants com
l'investigació, preparació i publicació de
la història de les Religioses Terciàries
Franciscanes de la Immaculada, en la que en 4 volums ens narra
les primeres manifestacions de la Congregació (I.
Orígens, 1974); la tasca de la fundadora (II. Mare
Francisca Pascual, 1975); les primeres activitats a Espanya
(III: Trencant les barreres del silenci, 1976); i finalment la
seva expansió per Hispanoamèrica, Itàlia i
la India (IV. Singladures,1978)
A caire de colofó,
vagi una altra activitat no menys significativa: la seva
producció literèria, tant en prosa com en vers:
dos volums, titulats Vivències i esperances (1977 i
1979), que amb un estil senzill, humil, molt franciscà i
profundament místic, guia i introdueix el lector a veure
la mà de Deu-Amor en molts actes vitals, i presenta, en
un estil summament líric, els records que més la
van influenciar en la seva vida, dels que extraiem pe aquesta
biografia els dels seus estudis turolencs i les imatges de la
Vall-del-Tormo, que sempre va portar en el seu cor.
Reflexionant i assaborint
"Aquest Terol on vaig viure de petita.
Tenia encants. Sempre em va subjugar la natura, però li
faltava alguna cosa, el matís, el sabor, la riquesa i la
vida que dóna el teu Amor, Jesús. Gràcies,
Senyor, perquè ara em regales aquest Terol saturat del
teu Amor..."
(“Teruel”, 1972).
|
Cuando el río viene desde
el Parrisal
Las aguas del Matarraña
qué claras y limpias van
desde el mismo nacimiento
arriba en el Parrisal.
Cuando era chiquita,
chiquita,
jugaba, jugaba,
con las aguas limpias,
con las aguas claras,
de ese río que viene de
alturas,
de ese río de aguas
transparentes,
limpias, claras.
Junto a la roca del Tormo
el agua sigue corriendo
transparente, limpia y clara.
(“Junto al Tormo”,
abril 1977)
|
En un remansito breve
(acaeció en mi niñez)
Era yo tan pequeña,
pequeña,
era yo muy chiquita, chiquita,
cuando alegre acariciaba
en un remanso del río
sus aguas limpias y claras...
Dos peces pequeños
llegan al remanso...
Ha llegado una serpiente....
va persiguiendo los peces...
mi corazoncito pequeño,
chiquito...
no sufre el ataque...
le lanzo una piedra...
y al soltar la presa
se enfrenta conmigo,
bifurca su lengua,
expresa su rabia
y quiere decirme
que tengo la culpa
que ella fracasara...
Y en todo aquel día
ni más la serpiente
volvió por allí.
(“En la Tierra Baja”,
Valdeltormo 1977)
|
Biografia, textos
i fotografies de Bienvenida Alcover
aportats per Conrado Guardiola Alcover.
