Les columnes de "Viles i Gents"
que aquí presentem, que parlen de la Vall del Tormo, el nostre
poble, estan totes publicades en el setmanari editat a Alcanyís
La Comarca des del 1995. El col·lectiu "Viles i Gents"
encarregat de la columna que van formar inicialment quatre
col·laboradors originaris de Vall-de-roures -Lluís Rajadell-, la Codonyera -Tomàs Bosque-, Mont-roig -José Antonio Carrégalo- i
la Vall del Tormo. Després s’hi van afegir Carles Terés de
Torrearques, Miquel Blanc de Calaceit, Juli Micolau de la
Freixneda i Natxo Sorolla de Pena-roja. La columna ix
puntualment cada divendres a La Comarca i mensualment a
la revista Temps de Franja. El 2005 vaig encarregar-me de
publicar el llibre Deu anys de "Viles i gents" una
recopilació d’una quarantena de columnes editades en aquesta
primera dècada. A més mantenim des del setembre del 2005,
juntament amb el col·lectiu "Lo Cresol" que publica columna a el
Diari de Teruel, una web
www.vilesigents.blogsome.com on
podeu trobar articles i comentaris de les nostres viles escrits
en la nostra llengua..
Carles Sancho Meix
- Religiositat popular
- A donya Pura
- Baixen les valls
- Lo marraixó
- Lo Xiprer de la Vall
- La nostra llengua
- Un capellà singular:
mossèn León
- TV3 i la Franja del
Matarranya
- La Torre Cremada
-
Les
masses forestals en la toponímia de la Vall del Tormo
- La casa del Queretà
- Els maquis a la Serra
Molina
- Lo Mas de Llaurador
- 10 anys de Viles i gents
- El patrimoni
hidràulic de les nostres viles
- El Grup de
Treball de la Vall del Tormo
A la Vall del Tormo des de fa molt de temps
després de les festes de la Mare de Déu d'Agost
se celebra un curiós novenari. A la dècada dels
seixanta, recordo que a la plaça de l'Ajuntament, davall
d'una antiga capelleta que ara ja no existeix, es cantaven
diverses oracions i gojos. Unes quantes veïnes del carrer
Major i del carrer del Mig es trobaven en sopar al carrer o, si
feia mal temps, a l'entrada de casa de la tia Sancha. Durant
uns anys van deixar de reunir-se i, més tard, va
recuperar la tradició un altre grup de veïnes de la
carretera per un curt espai de temps.
L'any passat hi va haver un nou
intent de seguir amb la popular novena. Primerament es va mirar
d'arreplegar totes les oracions i gojos de tradició
oral, alguns ja s'havien esborrat definitivament de la
memòria col.lectiva perquè les informadores de
més edat ja s'havien mort. Així que vam
començar a escriure totes les versions, algunes molt
fragmentàries, que encara recordaven les veïnes que
havien cantat feia anys la novena. A partir de l'any passat
també es va canviar el lloc de trobada i es fa a
la capelleta de sant Roc, recuperada i remodelada en la
dècada dels vuitanta. La reunió ara ja no
està limitada a les veïnes de certs carrers de la
vila sinó que està oberta a la
participació de tothom.
Sant Roc és segurament el sant
que compta amb més devoció a la Vall del Tormo
perquè és el patró de la vila que se
celebra solemnement el 16 d'agost. L'acte més
significatiu de la festa és la processor a punta de dia,
molt concorreguda a pesar de la son acumulada pel veïnat,
una promesa de poble que any rera any seguix la
tradició. És per això que a la novena els
gojos de sant Roc eren els que cada nit es cantaven, altres
oracions i gojos s'anaven alternant al llarg dels nou dies.
Deu mesos després d'iniciada
la recopilació de textos podem dir que s'ha aconseguit
la lletra i la música d'un total de nou gojos -a la Mare
de Déu del Carme, a sant Ramon, a santa Llúcia, a
la Verge i sant Josep, a la Mare de Déu del Pilar, a
sant Roc, a sant Antoni, al patriarca sant Josep i a santa
Bàrbara- i dues oracions - a les Ànimes i al
Niño
Perdido-. Alguns d'aquests textos
també s'han recopilat, inclús publicat, versions
paregudes a poblacions veïnes, és el cas dels gojos
de sant Roc a la Portellada.
Totes les composicions, en
recuperar-se per escrit a través de la
transmissió oral, s'han hagut de corregir, sempre que ha
segut possible, perquè a voltes l'informant ha canviat
algunes paraules o alguns versos o bé perquè
només ha recordat fragments dels textos. Tots
són en castellà, encara que a la Vall del Tormo
també hem arreplegat mostres de composicions de
religiositat popular de transmissió oral en
català dedicades a sant Antoni, a
santa Mónica i a sant Josep. Això mateix
és general a totes les viles de la comarca del
Matarranya.
El que sí resulta estrany
és que a la Vall del Tormo no s'haga conservat el crit
de novena, és a dir, uns versets que anaven dient en veu
alta els més menuts pels carrers per anunciar que
començava el novenari. A voltes per a fer més
soroll la canalla s'acompanyava d'una campaneta.
Tradició que encara es conserva a molts pobles.
Nosaltres al Cançoner del Molinar hem arreplegat crits
de novena a les viles veïnes de Vall-de-roures, Cretes,
Calaceit, Favara, la Portellada i Lledó però a la
Vall no. Possiblement no hem arribat a temps per a rescatar-lo
de la memòria col.lectiva o no hem sabut donar amb cap
comunicador que el recordo o bé que en ser una novena
que no vaiga dirigida a cap sant en particular no en tinga.
La Comarca, núm. 206, Alcañiz
del 14 al 20 de julio de 1995, pàg. 16.
A primers de juliol va morir donya Pura,
una mestra vocacional que encara recordo que era menut,
justament iniciava l'EGB, quan va venir a la Vall del Tormo de
ben joveneta -era la seua primera destinació- des
d'Andalusia, al final de la dècada dels cinquanta.
Va haver de canviar moltes coses per
adaptar-se als costums i a la vida d'una població rural
molt diferent a la ciutat de Còrdova, on havia estudiat
magisteri i on havia viscut la seua infantesa i part de la
joventut. La integració a la nova situació, a
pesar de ser segurament difícil i dura, encara que ella
mai va manifestar-se en aquest sentit obertament, va portar-la
a casar-se a la vila matarranyenca i a formar una
família.
He de dir que mai la vaig tindre com
a mestra perquè en aquell temps els xics anaven a classe
amb un mestre murcià, don Miguel -que va fer possible
que molts dels seus alumnes seguírem després els
estudis fora de la vila- i les xiques amb la mestra. Va ser ja
els últims anys de la meua estada a l'escola quan van
començar a mesclar-se en una mateixa aula tota la
canalla per a formar dos grups més homogenis -els menuts
i els grans- i fer possible la coeducació, objectiu
pedagògic que entenem com a imprescindible per a la
formació integral de la persona.
Anys més tard vaig
conèixer millor donya Pura en la celebració de
les exposicions culturals de finals dels setanta i principis
dels vuitanta, que organitzàvem per a les festes d'agost
a l'escola un grup cultural de jóvens i que sempre
teníem la seua col.laboració desinteressada.
Si dedicar-se tota una vida a
ensenyar és dur -això ho podem dir amb prou
experiència- més ho és el fet de ser
mestre/a rural. Tindre en una mateixa classe diferents cursos i
haver de ser prou flexible per atendre personalment a cada un,
és un tipus d'ensenyament que requereix molta
paciència i creativitat suficient per adaptar-se a totes
les situacions que es donen en una classe.
Però donya Pura era una
persona dinàmica, constant, de gran sensibilitat,
optimista, bona comunicadora i plena de vitalitat a pesar de
tindre sempre una precària salut. Recordo el seu
especial interès per a reciclar-se, per a fer cursets de
formació -per altra banda tan necessaris per a la nostra
professió- per adaptar-se als nous temps i als nous
plans d'estudi.
Més de tres dècades
dedicades a la docència en una mateixa vila, a dues
generacions de vallejos/ges, és a dir, tota una intensa
vida professional, és un bon mèrit que li hem de
reconèixer i donar les gràcies en el moment del
seu definitiu adéu.
La Comarca, núm. 210, Alcañiz
del 11 al 17 d'agost 1995 -pàg. 20-
El cel s'ha tancat, de repent s'ha fet
denit. Comença a caure pedra i molta, molta aigua. Des
de casa veig que els carrers, en pocs segons, baixen d'ample en
ample, aigua i pedra, tot alhora. L'aigua, que cau a
cànters, baixa del carrer del Castell, salta les escales
del carrer del Mig i queda momentàniament atrapada a la
plaça de l'Ajuntament; aquí el corrent canvia la
direcció, la meitat va cap a la plaça Major i
després segueix cap al carrer de Baix i la resta cap al
carrer Major. Mai havia vist ploure d'aquesta manera. L'entrada
de casa s'ha inundat, l'aigua, quan baixa tan de pressa, ha de
córrer, no pot ser interrompuda per res. El cel continua
estant igual que fa uns minuts, de moment no té ganes de
parar de ploure ni de reduir la seua frenètica
intensitat. Cada camí pels carrers baixa més
aigua i més pedra. Pujo al terrat de casa i des
d'aquí sento un soroll, és el soroll que alguna
volta havia escoltat quan encara era molt menut però que
ja no recordava. És l'aigua que baixa per la vall del
Riu o, dita també, del Tormo, perquè acaba a la
roca del Tormo on desaigua al riu Matarranya, i que recull
l'aigua més enllà del Mas del Llaurador,
travessant tot el terme municipal. El corrent molt violent
s'emporta trossos de màrgens dels bancals, ceps,
armelers, llenya i tot el que troba al seu pas. Les noves
construccions que s'han fet els últims anys a les vores
de la vall han fet més estreta la seua amplada i,
lògicament, s'han inundat. De tant en tant, la vall del
Riu recorda i assenyala ben clarament la seua amplada,
ningú pot limitar-la, és la força salvatge
de la natura.
Per fi ja ha acabat de ploure
però la pedra encara no deixa veure el terra. Me'n vaig
a veure l'aigua que baixa per la vall... però ara
també sento soroll a l'altra banda de la vila. La vall
d'en Gil que es troba al nord de la població s'ha
inundat i ja hi corre l'aigua. El barranc d'en Jula i la vall
de Conxello, al cap de la vall d'en Gil, també estan
plenes i l'aigua salta pels màrgens dels bancals i
parades sense cap dificultat. Les dos valls principals de la
vila -la del Riu i la d'en Gil- es troben al final de la
població, a l'alçada del Pou restaurat per
l'Ajuntament fa ben pocs mesos. En aquest punt de
confluència, en modificar-se l'espai per on havia de
transcorre el corrent, l'aigua s'eleva per damunt de la
carretera nacional i aquesta via queda tallada mentres no baixo
el nivell de la riada. Des d'aquest moment no hi pot passar cap
vehicle, encara que algun conductor valent ho intenta
però ràpidament, en veure l'excessiu perill de la
maniobra, acaba esperant que la situació es normalitzo
si no vol anar a parar al Matarranya. En poc minuts cada volta
hi ha més gent encuriosida per veure la magnitud de
l'espectacle, tant veïns del poble com conductors que han
hagut de deixar els vehicles estacionats a la força. Uns
comenten que mai havien vist baixar tanta aigua per les valls.
Algú diu que ha comptabilitzat dos-cents litres per
metre quadrat, més d'un creu que és una
exageració, que no pot haver plogut tant. De les cases
que estan entre la carretera i la vall del Tormo els veïns
comenten com han viscut la riada i on havia arribat el nivell
del corrent.
El cel ara està clar com una
espasa, la situació es va normalitzant, només cal
esperar que per la carretera es puga circular, perquè
cada volta augmenta la coga dels cotxes i camions estacionats a
banda i banda de la carretera. La intensitat del corrent s'ha
reduït considerablement. Els primers vehicles comencen a
travessar la vall i, a poc a poc, la gent de la vila se'n va
cap a casa. El poble retorna a l'habitual tranquil.litat, el
perill aquesta volta ja ha passat.
La Comarca, juliol de 1996.
Tinc una certa predilecció pel
marraixó perquè esta és una paraula
bastant singular en la llengua de la Vall del Tormo; pensava
que només es deia al meu poble. Quan eixies de la vila
resultava una paraula estranya per als nostres interlocutors i,
a la vegada, identificadora del nostre parlar. El
marraixó al meu poble el podríem definir com un
recipient de ceràmica que servix per a posar-hi aigua i
beure. Consta d'una base plana, cos, ansa, boca i galet.
Paregut al marraixó tenim la pitxella que és una
mica més gran, la boca a la part superior més
ampla i dues anses. Les pitxelles totes són iguals
però de marraixons hi havia de globulars sense
decoració per a l'estiu i uns altres envernissats per a
l'hivern. A les nits de molta calor es deixaven a la finestra o
al balcó orientat cap al nord perquè l'aigua es
refrescara.
En una fira d'artesania, fa uns
mesos, vaig sorprendre'm agradablement en observar una etiqueta
que duia un objecte de ceràmica on es llegia
"marraixó fet a Traiguera", vila de la comarca
castellonenca del Baix Maestrat. Es tractava d'una peça
que s'aproximava més a alló que natres en diem
pitxella, de boca més menuda i que tenia la singularitat
d'estar decorada amb unes pinzellades horitzontals d'un color
vinós pareguda als cànters de Calanda.
Ràpidament me'l vaig comprar perquè em va fer
gràcia la coincidència lingüística:
-A Traiguera també beuen en marraixó com a la
Vall -vaig pensar.
A la comarca del Matarranya el
marraixó té diferents noms: pitxella a
Vall-de-roures, Fondespatla i Calaceit, xorrillo a Fondespatla,
barrala a Queretes i Arnes, pitxell a Faió, reixat a
Calaceit, cantrella a Fórnols, Vall-de-roures i
Fondespatla... però també la marraixa al
Maestrat. Fent broma de les diverses maneres que s'usen per a
designar-lo hi ha una folia popular que diu:
A Fraga li diuen barral,
a la Granja catereta,
a Faió en diuen pitxel
i a Mequinensa argoleta.
Encara recordo prou bé que
quan era menut a la Vall venia els domenges un senyor de certa
edat de Miravet en un carro arrebotit de còssins,
cànters, gribells, marraixons, olles, pitxelles,
sàries, cabassos, topins i tenalles. S'aturava a la
placeta de la Carretera, just a davant de la fonda, i pareixia
un miracle que aquell fràgil carregament arribara de tan
lluny. Segurament seria el mateix venedor del qual parla la
composició escoltada a Mequinensa:
De Miravet se desplacen
a Mequinensa uns senyors,
carregats hasta les celles
d'argolletes i sellons -cànters-.
Ara a la Vall del Tormo molts xiquets
i xiquetes ja no saben què és un marraixó
ni una pitxella perquè no n'hi han o escassegen
-només alguns coneixen els marraixonets de
plàstic per a posar-los a la nevera-. Ja no serveixen
per a refrescar l'aigua, els frigorífics els han
substituït. A més, actualment no cal anar a buscar
aigua amb el marraixó, la pitxella o els cànters
al pou o a la font perquè esta arriba a totes les cases
de la vila.
Però amb l'arribada del
progrés i la modernitat també s'ha perdut
l'oportunitat que l'anar a buscar l'aigua al pou continuo sent
el lloc de trobada de la joventut de les viles quan cau la
tarde. El pretext per encetar una xerrada, per fer amistat i,
inclús, l'oportunitat de començar un festeig.
Així fa no massa anys mentre les noies duen aigua a casa
els nois abeuraven els animals de llaurança cansats del
dur treball de tot el dia. He aquí una graciosa
cantarella arreplegada a la Vall del Tormo referida a estes
trobades de jóvens:
Quan vaig a abeurar les mules
al Pou de la Vall
acudixen les mosses
lluint los devantals.
La Comarca, 24
gener de 1997.
Dins dels dos llibres de recent
publicació: Arboles del Matarraña i Arboles
singulares del Bajo Aragón que recullen, classifiquen i
cataloguen una part del nostre ric, sorprenent i interessant
patrimoni natural, observo que no s'hi fa referencia de l'arbre
més monumental que hi havia no fa massa anys a la nostra
vila, l'anomenat Xiprer de la Vall. Situat a la vora de la Vall
del Riu o també dita del Tormo, on acaba el nucli de
població i a pocs metres de la carretera, era el lloc
preferit on finalitzaven les llargues passejades dels
veïns vorejant la via que es convertia en un passeig ideal
per a la vila, a l'ombra dels vells oms -també
desapareguts des de fa anys- a banda i banda de la mateixa. El
xiprer situat en un lloc fértil al fons de la vall per
tenir l'aigua necessària però una mica apartat de
la zona inundada quan, de tant en tant, baixava la vall en
l'època de fortes plogudes. Això feia que l'arbre
fos d'una alçada extraordinària, d'un
diàmetre considerable i tínguera sempre un
aspecte saludable sense cap problema per al seu creixement,
tret de les freqüents pujades i baixades dels xiquets per
les rames per aconseguir omplir les butxaques de macarotes com
a munició en les innocents guerres entre la canalla de
la vila. No tant innocents si es donava la circumstància
que les macarotes estigueren verdes i, d'esta manera, els seus
impactes resultaven certament dolorosos i atemptaven greument
contra la integritat física dels menuts.
L'il.lustre advocat calaceità
Santiago Vidiella Jassá en el seu llibre Un rector de
Valdeltormo publicat a Saragossa el 1927 dedicat a
mossén Evaristo Colera Soldevila, rector de la Vall de
1807 a 1837, escriu sobre este monumental arbre: "ese
conocido gigante que con el nombre de Ciprés de
Valdeltormo se yergue soberbio junto a la carretera, no lejos
del pueblo, téngalo yo como un recuerdo del
Párroco - economista, plantado acaso de su mano tal vez
salido de la almacigo parroquial, y de la medida de lo que hay
serían sus coetáneas plantaciones.
Segons relata Vidiella en la seua obra,
mossén Colera va aprendre l'afició al cultiu dels
xipresos de José Ripoll de Antonio, llaurador de la
Vall, que havia plantat estos arbres al Calvari de la
població, que a principi de segle van ser tallats, i
havia dirigit la reforestació de xipresos a San
Cristóbol a la vila veína de Massalió. El
nostre rector tenia un planter al verger de la casa parroquial
que ell mateix treballava i preparava per a ser escampat pel
nostre terme. Esta especie constituïa tot un símbol
per als il.lustrats de principi de segle passat que intentaven
vencer les moltes llegendes i creences, degudes a la incultura
de la població, que s'havien originat al voltant del
xiprer; eren ells qui potenciaven la seua difusió per
les viles del Baix Aragó.
Així que a la Vall durant este segle
ha perdut els xipresos del Calvari que ara desprovist
pràcticament de vegetació es troba sotmés
a una irreparable erosió, arbres que ara complirien
dos-cents anys, els oms de la carretera que la convertien en un
original passeig, amb el pretext de facilitar la
circulació de vehicles i de la seua necessària
ampliació, tal com ha passat a totes les viles de la
comarca durant la dècada dels setanta i el Xiprer pocs
anys més tard. La falta de sensibilitat cap als
històrics espais naturals es ben evident.
Però no tot es negatiu a la nostra
vila i cal, justament, reconèixer-ho. Amb bon criteri,
fa unes quantes dècades, la població ha plantat
un bon número de xipresos vorejant el camí del
fossar, alguns avui ja de mides considerables, que han
substituit, en part, estos veritables atemptats
ecològics contra el patrimoni dels nostres avantpassats.
La Comarca, 7 març de 1997
Des que el curs 84-85 es van iniciar les
classes de català al Matarranya -d'això ja fa
dotze anys- subvencionades per l'administració,
concretament a les escoles d'EGB a les viles de Favara i Nonasp
amb un total de 48 alumnes, el seu creixement ha sigut
constant. Dos cursos més tard, el 86-87, l'Ajuntament de
Calaceit també va demanar la possibilitat que els seus
xiquets pogueren estudiar la llengua materna. Aquest mateix
curs el número d'estudiants s'havia duplicat -105-. El
canvi de govern a l'Aragó el 1987, menys favorable a
l'ensenyament del català, pareixia que hauria de frenar
el seu creixement però afortunadament no va ser
així. L'èxit de la iniciativa va fer que el curs
91-92 dues viles més es van afegir a l'ensenyament del
català, eren Faió i Maella. L'acceptació
per part de l'alumnat de Faió va ser sorprenent, el 92%
va optar voluntàriament conèixer i estudiar la
seua llengua, pràcticament la totalitat dels escolars
del municipi. Durant aquest curs 91-92 totes les poblacions del
Baix Matarranya tenien professor/a de la pròpia llengua
vehicular.
Un curs més tard, el 93-94,
tres nous municipis demanaven per a les seues escoles al Govern
d'Aragó mestres de català: Lledó,
Massalió i Queretes. D'aquesta manera de 121 alumnes en
el curs 90-91 es passava a 276 en el 92-93. El 94-95
també s'incorpora Arenys de Lledó, un altre
municipi del Matarranya Mitjà.
L'IES Grande de Covián de
Vall-de-roures el curs 95-96 va demanar l'opció de poder
estudiar català a l'ensenyament secundari, l'únic
centre de secundària llavors a la comarca del
Matarranya. Aquest mateix curs l'Associació Cultural del
Matarranya va promoure l'ensenyament del català per
adults subvencionat pel Govern d'Aragó i que va
realitzar-se a Queretes. Durant el passat curs 96-97 a l'escola
de la Vall del Tormo també va ensenyar-se català
a l'alumnat que ho havia sol.licitat i l'Associació
Cultural del Matarranya va organitzar per segona vegada cursos
de català per adults a Alcanyís, Calaceit i
Nonasp, vista la bona acceptació del curs anterior.
Actualment poden afirmar que
l'evolució de l'ensenyament de la nostra llengua tant a
primària, com a secundària i adults és
espectacular. De dues poblacions matarranyenques el primer curs
de la seua implantació a l'Aragó s'ha passat a 11
municipis en l'actualitat: 4 del Baix Matarranya: Favara,
Nonasp, Faió i Maella i 7 del Matarranya Mitjà i
Alt: Calaceit, Massalió, Queretes, Lledó, Arenys,
Vall-de-roures i la Vall del Tormo. De 48 alumnes que
estudiaven en el primer curs 84-85 ara ho fan 392 -sense
comptar els adults- amb uns percentatges sobre l'alumnat total
molt notables: Faió 93%, Queretes 82%, Massalió
81%, Calaceit 80% i Lledó 67% són les poblacions
amb millors percentatges d'alumnes que estudien la nostra
llengua. En el conjunt del territori aragonès direm que
unes altres tres comarques parlen com nosaltres i que han
sol.licitat l'ensenyament del català en els seus centres:
a la Ribagorça un total de 167 alumnes estudien
català, a la Llitera 758 i al Baix Cinca, la que
té més població, 1845. Que representen un
total de 3162 alumnes a tota la nostra comunitat que l'estudien
a l'ensenyament infantil, primari i secundari.
Però cal seguir
avançant en aquesta direcció, no tot està
fet, tenim moltes viles, sobretot a l'Alt Matarranya, on encara
els seus alumnes no tenen possibilitat d'aprendre la seua
llengua a les escoles de la pròpia localitat per la
falta de conscienciació de la població i pel
descrédit durant molts segles de la nostra llengua.
Són realment baixos els percentatges d'alumnat que
l'estudia a l'ensenyament secundari en comparació a la
primària. El que està prou clar és el fet
que cap de les viles que han demanat el seu ensenyament
més tard l'haguen abandonat i això demostra la
importància de conèixer i estimar la llengua
materna, una llengua, a més, útil per a
relacionar-nos i apropar-nos més als nostres pobles
veïns; un patrimoni cultural al que no podem renunciar,
seria un gran error històric.
La Comarca, setembre de 1997
La TV3 ha estat estes dos últimes
setmanes pel Matarranya per gravar un programa de la
sèrie titulada Vides Privades dedicat a la nostra
comarca. A la Vall del Tormo els reporters es van interessar
per una persona que mereixia un reconeixement especial i la
gravació es va convertir, casualment, en una festa per a
la tranquil·la vila matarranyenca a la qual es van sumar
tots els veïns il·lusionats per la visita, durant
uns dies, del seu ex-rector que va tornar a reunir la banda
municipal i que la va dirigir novament, després de molt
temps de no fer-ho, per a la gravació del programa de
TV3. Va ser una trobada especialment emotiva per a la
població.
Mossèn León que va
arribar des del seminari de Saragossa al final de la guerra
civil, en una situació ben difícil per la
duresa que va significar l'enfrontament a les nostres terres,
ha sigut capellà del meu poble i del Mas de Llaurador
fins a principi d'any en què es va jubilar
definitivament per la impossibilitat de desplaçar-se des
d'Alcanyís, on viu actualment, al seu poble
d'adopció i de devoció. A més del seu
meritori treball com a capellà de les dos
parròquies durant 56 anys, ha sigut un excel·lent
músic i compositor que va ensenyar música a
pràcticament tota la població durant tres
generacions de vallejos. També va composar recentment
la música de l'himne de la Vall que va ser
estrenat amb una gran celebració.
Però mossèn León
ha sigut un exemple per a tots natres en el reconeixement i
valoració de la nostra llengua. Ell, d'origen
castellanoparlant, a partir d'uns exercicis espirituals a
Montserrat a la dècada dels 60 -crec recordar- va
conèixer uns capellans de la Terra Alta, amb qui va
mantindre una gran amistat posteriorment, i a través
d'ells, va descobrir l'origen de la nostra llengua, des
d'aquell mateix moment va intentar aprendre el parlar dels seus
parroquians que va considerar com a propi. Quan, des de Roma,
es va aconsellar que l'església havia d'utilitzar la
llengua de la comunitat, mossèn León defensava
que dur a terme la recomanació significava passar del
llatí no al castellà sinó al
català, encara que en aquell temps va haver adaptar-se
al castellà per les pressions que este fet reivindicatiu
podia motivar -hem de recordar que la parròquia de la
Vall del Tormo pertany a l'arquebisbat de Saragossa-.
Però sí que va introduir alguns canvis.
Així a la dècada dels 70 a missa major del nostre
poble cantàvem nadales i cançons en
català i també, a finals de la dècada, va
començar a resar el rosari en la mateixa llengua, a
pesar d'algunes crítiques de part de la població,
poc partidària d'innovacions. Va ser el primer i
l'únic capellà que ha introduït la llengua
de la vila en les celebracions religioses, per situar-se
més al costat dels seus fidels. Esta
identificació amb la gent i amb la característica
diferenciadora més remarcable -el seu parlar- el va dur
al compromís de poder expressar-se correctament en la
llengua pròpia dels seus parroquians de la qual cosa se
sentia molt orgullós i que defensava i defensa
obertament sense estalviar-se les crítiques dels
més reaccionaris i la incomprensió d'una part
dels mateixos parlants, a voltes menys flexibles que la gent
que ve de fora, com és l'exemple de mossèn
León.
La Comarca 5 desembre de 1997
La primera setmana de febrer a TV3, dins la
sèrie documental Vides privades van dedicar un programa
a la Franja del Matarranya. L'emissió, de poc més
de trenta minuts, donava una visió de la nostra comarca
bastant equilibrada i positiva. Va ser, en definitiva, un
excel·lent documental per conèixer un territori
de frontera i, per això, massa vegades oblidat.
El nostre company i amic de columna
montrogí J. A. Carrégalo va ser un digne
presentador per introduir les imatges matarranyenques.
Primerament Ricard Solana, membre de la
junta de l'Associació Cultural del Matarranya, va parlar
de la situació de la llengua a l'Aragó i de les
publicacions que s'hi fan en català a Gràfiques
del Matarranya que ell dirigeix. Les càmeres van donar
constància de l'existència de bons artesans i
artistes com és el cas de la reconeguda ceramista
calaceitana Teresa Jassà i el picapedrer Càndido
Roda que té el seu taller a Vall-de-roures. El recent
descobriment per uns germans de Fontdespatla d'interessants
restes de dinosaures al terme de Pena-roja, troballes que
certament augmentaran l'interès del museu de la vila que
s'està muntant actualment i que s'haurà de
reorientar per encabir les gegantines restes. La torre del
Visco com uns dels centres turístics d'alta categoria,
situat en un entorn privilegiat al costat del riu Tastavins que
ha segut guardonat diverses vegades. La setmana santa de
Vall-de-roures, preparada durant tot l'any per les confraries,
perquè no s'hague d'improvisar res a última hora
i que cada volta atrau més gent de fora. La
tradició de les diableres per a sant Antoni a moltes
viles de la comarca, concretament es van vore en el documental
les de la Freixneda. La cooperativa del Tancat a la Sorollera
que ha revitalitzat la vila i que ha aconseguit reobrir
novament l'escola -tal com es vea en el reportatge-. L'alcalde
parlava emocionat com, després de molts anys, pels
carrers de la vila es tornaven a vore la vitalitat dels menuts
jugant i corrent; havia arribat una nova il·lusió
de futur per la qual -segons el parer del màxim
mandatari- valia la pena lluitar. El freixnedenc Juli Micolau,
guardonat amb l'últim premi Guillem Nicolau concedit pel
Govern d'Aragó, un poeta que guarda i pastura el ramat
cada dia i, a més, encara li queda temps per a estudiar
Filologia a distància a través de les noves
tecnologies: ordinador i el mòbil. Finalment el
reportatge presentava una entranyable persona que sempre ha
fugit del protagonisme: mossèn León
-ex-capellà de la Vall del Tormo-, més de
cinquanta anys de rector del mateix poble i la seua fidelitat a
la vocació musical. Tota la vila, al voltant de la
plaça, interpretant la melodia dirigida pel seu
ex-capellà i mestre, la unió d'un poble a
través d'un pentagrama, en què cada un
interpretava el seu paper amb una perfecta harmonia.
És gratificant i altament
positiu comprovar que en aquesta part de l'Aragó els
habitants hagam conservat a través de la història
la nostra parla a pesar de les moltes dificultats. Una llengua
-la catalana- que mostra l'abundant diversitat i la riquesa a
la mateixa frontera lingüística.
La setmana següent el Matarranya
era novament notícia a TV3 perquè dins del
programa de migdia Cuines la prestigiosa Fonda Alcalà de
Calaceit presentava alguns plats típics de la variada i
exquisita gastronomia matarranyenca: els peus de porc, el flam
de mançana...
Durant uns dies ham segut
protagonistes en la programació televisiva, esperem que
continuo aquest interès dels mitjans de
comunicació per donar-nos a conèixer,
perquè el turisme rural i cultural al Matarranya
és una de les nostres alternatives.
La Comarca. 6 de març de 1998
Com ja va comentar en un llarg article a La
Comarca la periodista Maribel Sancho en Kalathos 16 , revista
del Seminario de Arqueología y Etnología
Turolense, Teruel 1997, Pierre MORET i Philippe GARDES de
Unité Toulousaine d'Archéologie et d'Historie i
José Antonio BENAVENTE del Taller de Arqueología
y Prehistoria de Alcañiz han publicat un article titulat
<<La Torre Cremada (Valdeltormo, Teruel): un
fortín íbero-romano en el Bajo
Aragón>> -pàgs. 19-44- en el qual es
presenten els resultats de les dos primeres campanyes
d'excavació durant els anys 1995 i 1996 i una part de la
campanya de 1997. Un treball molt interessant que resultava
imprescindible per conèixer aquest jaciment que
és conegut des de principi de segle passat.
El 1.817 el rector de la Vall del
Tormo, Evaristo Colera, l'iniciador de l'arqueologia a la
nostra comarca, va visitar diverses vegades la torre, la va
dibuixar -i també algunes troballes- i la va descriure
impactat per aquella fortalesa. En un diccionari
geogràfic de principi del segle passat el rector
escrivia així: <<...un con d'uns 70 a 80 pams
d'alt i d'uns 30 de diàmetre de la base...el gruix de la
paret ve a ser de 8 a 10 i conseqüentment l'espai interior
és reduït respecte al reste. Té com
accés una porteta quadrada al sud, sense que s'observo
altra cosa...pareix una caputxa de caputxí amb la boca
cap a baix...>> -traduït del castellà-.
Un segle més tard -entre 1.914 al
1.920- l'Institut d'Estudis Catalans, dirigit per Bosch
Gimpera, va fer diverses campanyes arqueològiques a la
comarca del Matarranya i la veïna Terra Alta. Un dels seus
col.laboradors, Serra Ràfols, el va excavar i escrivia
sobre el jaciment: <<No està totalment excavat el
poblat, que degué tenir gran extensió i que els
conreus l'han destruït en bona part.Del que es conserva a
la part central, del poblat, es pot estudiar la torre, que
té varis metres d'alçària i adossades a la
qual hi han diferents cambres disposades en forma radial. Del
material arqueològic d'aquest poblat no se'n pot dir
encara res; però la ceràmica sembla ésser
la del segon període -ibèrica- tota feta a torn.
Hi ha també ceràmica hel.lenística i unes
curioses figures humanes de terra cuita, de treball
groller>>.
A través de les exposicions
monogràfiques de 1.980 i 1.981, presentades a les festes
majors de la vila, el jaciment i els materials recollits en
diferents prospeccions per part del Grup de Treball de la Vall
del Tormo van ser donats a conèixer a la població
-com també d'altres jaciments arqueològics
prospectats pel grup- per difondre entre la població el
patrimoni municipal que val la pena recuperar i conservar.
Segons l'article de Kalathos la Torre
Cremada pertany a una arquitectura defensiva datada entre la
segona meitat del segle II i principi del segle I a. C. i
està, possiblement, relacionat amb el gran poblat del
Cerrao a pocs metres i també a la vora del riu
Matarranya. Les guerres civils romanes de mitjans del segle I
a. C.van assolar aquests fortins i van acabar romanitzant tot
el territori.
Després d'aquest article s'han
realitzat nous treballs d'excavació -una part de la
campanya de l'any passat i la d'enguany- i, posteriorment, una
actuació de consolidació del jaciment i neteja i
acondicionament de l'entorn. Esperem que en un pròxim
treball els mateixos arqueòlegs ens aporton més
dades per a la investigació del fortí de la Torre
Cremada.
Últimament s'està
potenciant el coneixement de la cultura ibèrica que va
començar amb l'exposició que es va muntar a
París fa un parell d'anys i es preveu que l'any 2000
s'oferirà com alternativa turística cultural la
ruta dels íbers, on es visitaran 22 jaciments
arqueològics d'Aragó, Catalunya,
València i el sud de França. Seria molt
interessant que la Torre Cremada i els altres jaciments
ibèrics de la Vall del Tormo: lo Cerrao, la Vall d'en
Jorba, lo Mas d'en Rius i los Trullets o Tossal
Montanyés estigueren dins d'aquest itinerari cultural.
Per cert, no sé d'on ha eixit el topònim de
"Cabezo" Montañés, paraula estranya en
la nostra llengua, a la Vall les muntanyes són tossals:
lo tossal de Santa Bàrbera o lo tossal d'Emílio,
mai "cabezos".
La Comarca, 11 i 18 desembre de 1998
L'estiu passat, seguint el rastre del
xiprer de la Vall del Tormo, del qual vam escriure en una
anterior col.laboració a la columna de Viles i gents,
vam saber que va ser tallat el 1975 i encara ara es pot
veure abandonat un interessant testimoni de la seua
presència, un tros de la base a pocs metres d'on es
trobava plantat. Es tracta d'una soca de 70 cm.
d'alçada, d'un diàmetre de 0,95 m. que s'ha
conservat molt bé a pesar d'haver estat exposada a les
inclemències del temps durant quasi 25 anys de ser
tallat pel seu propietari.
Però en la rica i variada
toponímia de la nostra vila, és a dir, en els
noms de llocs, tenim ben present el record d'altres masses
forestals. La Fleixa, a la vall del Riu i prop del Xiprer, on
d'altre temps hi deuria d'haver un fleixe ben destacat o
bé referir-se a un nom col.lectiu, és a dir, a
molts fleixos -al Matarranya el més comú
és el fleixe de fulla estreta (Fraxinus angustifolia),
segons Fernando Zorrilla en el seu llibre Arboles del
Matarraña- però avui no se'n veu, o no n'ham
sabut veure, cap ni un. L'indret és l'idoni per a este
arbre, en ser un lloc molt fresc i humit en el fons de la vall
més important del terme. Recordem que esta
espècie deuria ser molt abundant a la nostra comarca,
tant que ha donat nom a la vila veïna de la Freixneda. Lo
Xopar, al costat de la roca del Tormo i del riu Matarranya,
just al límit del terme municipal de la nostra vila amb
Massalió, on encara hi trobem gran quantitat d'arbres
d'esta espècie (Populus nigra i Populus alba), lloc on
s'anava a menjar la rosca de Pasqua quan natres érem
menuts, aprofitant la proximitat de l'aigua fresca que brollava
de la font de Navarro situada no massa lluny. Les oliveres
(Olea europea), arbres extraordinàriament rendibles per
a la població, eren qui, lògicament, donaven
més topònims al terme: l'Oliver, al ponent del
nucli de la vila, l'Oliveret a l'esquerra de la vall d'en Jorba
prop de l'horta de Cabanyero i la vall de l'Olivera, on encara
ara n'és el cultiu predominant, al sud del terme seguint
el camí de la Freixneda. Cap al 1.840, segons un
diccionari de l'època, a la Vall es produïen 6.000
arroves d'oli. Los Morers, entre el mas d'en Borràs i la
vall d'en Jorba, esta espècie era molt interessant
econòmicament i abundant a finals del segle XVIII i
principi del XIX a la nostra comarca per a fer seda,
però ara en esta partida no n'hi ha cap de morer. Cap al
1.840, a la Vall es produïa 160 lliures de seda, sobretot
en regadiu, que la compraven majoritàriament els
catalans per a comercialitzar-la. I, finalment, la parada d'en
Carrasca, encara que aquí Carrasca siga un malnom de
persona, segur que l'origen deu de ser l'espècie d'arbre
(Quercus ilex), ben representada en la nostra vegetació
autòctona.
El segle passat es veia la necessitat
de vigilar el patrimoni forestal de la població situat a
la Defesa, entre la vila i el riu, on hi predominava els pins,
algunes carrasques i escassos roures. Era la part de terme
destinada per l'autoritat local a la pastura del ramat. Els
formiguers, la llenya per passar el fred a l'hivern i la
construcció de cases eren les causes de la
reducció del bosc a la Vall fa ara cent cinquanta anys.
Carlos Sancho Meix 21 i 28 juny 99
La propietat municipal de la casa del
Queretà permetrà restaurar un dels edificis
més singulars de la Vall del Tormo. Situada entre la
plaça Major i el carrer Baix té una
història ben significativa. A la planta baixa de la
construcció hi va funcionar el molí del Negre de
Gafets, però a mitjan de segle ja estava en
desús. Anys més tard el nou inquilí de la
casa: el tio José 'lo Queretà' -dit així
perquè procedia de Queretes-, hi va posar una vaqueria
i, alguns anys, per les festes d'agost algun d'estos animals se
soltava per la plaça Major provocant la por i el riure a
grans i menuts. A la planta que donava a la plaça hi va
haver una botiga de roba als anys seixanta i, més tard,
taverna i bar on es va instal.lar una de les primeres
televisions de la vila que en un principi funcionava posant
monedes en el comptador que engegava el receptor.
En aquell moment la plaça Major, que
a mitjan del segle passat s'anomenava plaça de la Creu
perquè al mig devia haver-hi una, era el centre de la
vila; allà també hi havia hagut: l'escola, el
cafè, la seu de la Germandat -el Sindicat-, el quarter
de la guàrdia civil -era el temps dels maquis-, tot en
un mateix edifici, i també, una taverna, una tenda i una
carnisseria. Era el lloc on, per les festes d'agost, es feien
tots els actes populars: balls, cucanyes, pregons, concursos,
focs artificials, bous de foc, corregudes...
Actualment moltes d'estes celebracions
estivals es fan al poliesportiu en ser un espai més
ampli i perquè reunix unes millors condicions per a la
festa. La plaça ha perdut l'antiga importància
com a centre de la vila. Potser que la remodelació de la
casa del Queretà, ara propietat municipal, faça
recobrar una part d'aquesta vida local. De moment, en una
primera fase que té previst finalitzar a final d'any,
l'ajuntament projecta fer l'estructura i la teulada de
l'edifici que estarà destinat a diversos usos municipals
-segons Àngel Gómez, alcalde de la vila-.
La Comarca, maig 2000
Entre els termes de la Vall del Tormo, la
Freixneda i Valljunquera, a la Serra Molina, hi van haver cap
al 1947 petites partides de maquis aprofitant una extensa zona
muntanyosa i un frondós pinar. Va ser el centre de
diverses accions guerrilleres que tenien com a principal
objectiu interceptar les vies de transport dels voltants. Una
va tindre lloc a la carretera de Valljunquera a la Freixneda,
on els maquis van aturar i cremar un autocar després de
fer baixar els passatgers, molt a prop de Valljunquera. En esta
acció van matar a un caporal de la guàrdia civil
que anava dins del vehicle. El fet possiblement va produir-se
cap al 29 de novembre del 1947 ja que aquell dia hi van haver
moltes detencions a la Freixneda com a provable
represàlia. A la veïna població de la Torre
del Compte el 15 de novembre de 1947 els guerrillers van
derruir un pont de la via del tren. A la Vall del Tormo al
desembre del mateix any -un altre historiador el data el 28 de
gener de l948- un grup de maquis disfressats de ferroviaris van
aconseguir introduir-se a l'autovia de la línia
Saragossa-Tortosa, van reduir els guàrdies civils
encarregats de la vigilància del convoi i interceptaren
les comunicacions. Després van fer baixar els passatgers
i cremaren el tren molt prop de l'estació de la Vall del
Tormo, de tal manera que des de la població es podia
observar les flames i la fumera que produïa el sabotatge
ferroviari. Joaquinet, Joaquino i Rubén, guerrillers del
23 sector del campament de la Sénia, pareix ser que
formaven part de l'escamot que operava a la Serra Molina. Els
dos primers foren empresonats per la guàrdia civil al
1948 i el tercer va morir en un enfrontament un any més
tard.
Estes accions guerrilleres contra el
règim eren represaliades immediatament pel governador
civil de Terol, el general Pizarro, amb ràpides
execucions entre la població civil que s'havia destacat
durant la guerra per donar suport al bàndol
republicà, acusats de col·laboracionistes amb els
maquis . El governador, per tal de controlar la
situació, que començava a ser preocupant el 1947,
va ordenar dotar a cada vila amb un destacament de
guàrdies civils que en el cas de la Vall del Tormo, en
no haver-hi quarter, es van instal·lar a l'edifici del
sindicat situat a la plaça Major.
Cap a 1952 el moviment maqui, sense els
reforços promesos des de França per a la
resistència i amb nombroses baixes, va haver d'anar
reduïnt la seua activitat en l'enfrontament amb la
dictadura del general Franco.
La Comarca, juny del 2003
Està molt avançat el
procés de constitució de l'Associació
d'Amics del Mas del Llaurador. Entre els seus objectius, segons
els seus estatuts, és el participar en la
regulació, defensa de l'entorn natural i artístic
del Mas per a evitar el deteriorament progressiu i millorar
l'actual estat d'abandonament. Esta població,
deshabitada des de la dècada dels 60, es troba situada
en la carretera N-420 a un parell de quilòmetres de la
Vall del Tormo en direcció a Alcanyís. El nucli
de població pertany al terme municipal de Valljunquera
però la seua església parroquial estava
atesa pel capellà de la Vall del Tormo León Andia
fins la seua jubilació, on hi celebrava missa cada
diumenge. Els últims anys s'ha recuperat la festa major
que honora Sant Joan Degollat a finals d'agost. Així les
viles veïnes de la Vall i Valljunquera organitzen una
jornada de convivència amb diferents actes festius:
missa, menjada, jocs, ball... Els promotors de
l'associació, alguns fills o nets dels antics habitants
de la població, pensen que s'han d'incrementar les
iniciatives populars per a conservar, millorar i donar a
conèixer el seu patrimoni.
Les primeres notícies que tenim de
la població daten de 1646 amb 90 veïns
aproximadament i el 1787 amb 121. El 1834 la vila era un
municipi independent amb ajuntament propi. Cap al 1915
José Pellicer, capellà de la població, va
convertir la casa parroquial en una escola religiosa amb un
internat d'uns 30 alumnes de les viles del voltant, un centre
educatiu de molt prestigi. El mossén va morir
tràgicament el 1936. La guerra va castigar la
població per l'estabilització del front en la
primavera del 1938 entre els nacionals a les Ventes de
Valldalgorfa i els republicans al Mas del Llaurador. Les
conseqüències de la lluita va ser l'intens
bombardeig de la població i la destrucció de gran
part de les edificacions que ja no van ser reconstruïdes
per l'emigració de la gent cap a les poblacions
veïnes. Actualment l'únic edifici que queda en bon
estat de conservació és l'església
parroquial d'un notable interés artístic i
arquitectònic.
La Comarca, 4 març del 2005
S’acaba de publicar 10 anys de Viles i gents dins la col·lecció
Literaturas de Aragón. Serie en Lengua Catalana editat pel Departament
d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó. És el primer títol que
es publica en aquesta col·lecció i que no pertany als Premis Guillem
Nicolau des de 1995, any en què es va editar el poemari de Desideri
Lombarte Romanços mai contats. Boires i borrims. Amb el títol 10 anys de Viles i gents es recull una selecció de columnes –de les
quasi cinc-centes publicades- que cada divendres apareixen
ininterrompudament a La Comarca des de 1995 i a la revista
mensual Temps de Franja des del 2000. També poden consultar-se
aquestes columnes a través d’internet a
www.mallorcaweb.net/catalarago i
http://vilesigents.blogsome.com. La temàtica
que tracten els columnistes és prou diferent: cultura, etnologia,
ecologia, història, llengua, patrimoni, reivindicacions socials... El
pròleg del llibre corre a càrrec del periodista originari de Bellmunt de
Mesquí Ramon Mur de qui precisament va eixir l’idea de fer una columna
en català quan ell era el director del bisetmanari alcanyissà. El volum
recull un total de trenta-sis texts que pertanyen a nou columnistes que
han col·laborat durant aquests deu anys: Tomàs Bosque, Lluís Rajadell
–que havia estat redactor en cap de La Comarca-, Josep A. Carrégalo,
Carles Terès, Miquel Blanc, Juli Nicolau, Josep Puche, Natxo Sorolla i
que signa aquest escrit.
En la primera columna publicada de Viles i gents, Tomàs Bosque, que
signava el text, justificava la necessitat de la pluralitat lingüística
a les pàgines de La Comarca: Lo millor que li pot
passar a un país, a una ciutat o a un territori de cent pobles com el
Baix Aragó, al que vol arribar i representar el quinzenal d'Alcanyís
La Comarca, és que totes les formes d'entendre el món, de sentir-se
ciutadans, de mantindre les tradicions i d’imaginar el temps que ha de
vindre, tinguen cabuda amb una certa harmonia. Que és el que ha passat
sempre a la nostra terra; perquè la pròpia història de la ciutat
d'Alcanyís no es pot explicar deixant a un costat la influència que ha
tingut i té la gent que baixa de per dalt, la gent que parle català.
El llibre va eixir al carrer el segon cap de setmana de juny coincidint
amb la Fira del Llibre a Saragossa i amb la concessió dels premis
literaris atorgats pel Govern d’Aragó. I que recordem que el guardó per
a treballs en català –Guillem Nicolau- va recaure en la beseitana Susana
Antolí Tello amb Tornem a ser menuts. Des de l’any passat la
primera experiència d’una columna en català en un mitjà de comunicació
en castellà Viles i gents té un paral·lel: Lo Cresol que es publica al
Diario de Teruel i en què hi participen els companys Artur
Quintana, Josep M. Gràcia, Silvestre Hernández, M. Dolores Gimeno i Marc
Martí.
Carles Sancho Meix. 2006
Des de les comarques que formen part del
denominat Baix Aragó històric recentment s’ha engegat un nou projecte: la Ruta
de l’Aigua. Una iniciativa per recuperar les obres hidràuliques de les nostres
viles que, a conseqüència de l’escassa utilització, s’han abandonat i presenten
una situació lamentable. Algunes, escampades pel terme, en altre temps, eren
llocs molt freqüentats pels agricultors per a veure, per a regar o per altres
usos i altres abastien d’aigua les poblacions. Ara, en un temps en què hi ha
escassetat d’aigua, es pretén restaurar-les per tornar-les a utilitzar, com un
atractiu turístic més i com a mostra del nostre patrimoni, perquè algunes
d’aquestes obres hidràuliques tenen un extraordinari valor monumental que cal
preservar. En una vila menuda com la Vall del Tormo, que distava poc més de dos
quilòmetres del riu Matarranya, hem recollit una relació bastant llarga d’obres
hidràuliques, a pesar que el seu terme és bastant reduït. Dins del nucli urbà
tenim el testimoni de l’antic Pou per a l’aigua de boca i els abeuradors per als
animals a la Vall del Riu, el pou d’en Seguer al pas de la Freixneda –segons hem
llegit en textos del segle XIX-, la rebassa i la Bassa de Sant Roc que recollien
l’aigua de pluja del Calvari i la Bassovera del Castell. Escampades
estratègicament pel terme més basses, fonamentalment, usades per abeurar els
animals de càrrega i el bestiar: Allà Barco, la Freixneda, Miquel, Plans de
Montfort, Roig, Vall de Conxello, Vall de l’Olivera, Alcanyís, Racons i
Torrasses. Fonts: Fontanassa, Britxa, Camí del Mas del Llaurador, Gafets, Mas de
don Pedro i Navarro. Povets com el de la Marta. I, finalment, dos molins: de la
Farina i d’en Castres. Algunes d’aquestes obres hidràuliques, lamentablement, ja
només ens ha quedat el record de suggerents topònims que hem de conservar,
d’altres, afortunadament, encara es poden recuperar i restaurar gràcies a
aquesta iniciativa supracomarcal de la Ruta de l’Aigua.
La
Comarca, octubre del 2007
El 10 de
novembre va inaugurar-se el primer Centre de Visitants de la comarca del
Matarranya de la Ruta dels Ibers al Baix Aragó a la Vall del Tormo. Ara, amb el
nou equipament cultural, en ve a la memòria aquell Grup de Treball de la Vall
del Tormo que vam formar el 1979 un col·lectiu de jóvens de la nostra vila i
que, durant uns anys, organitzàvem per a les festes majors unes exposicions
monogràfiques amb tots els materials que havíem recopilat i elaborat, durant tot
un any de treball i recerca, relacionats amb la nostra població. Una de les
sorpreses més grates va ser que la major part de la informació publicada sobre
la nostra vila feia referència als jaciments arqueològics, majoritàriament
ibèrics. Evaristo Colera, rector de la Vall a principi del segle XIX, havia
donat notícia de la Torre Cremada i de les Torrasses i també l’Institut
d’Estudis Catalans un segle després. Així que, seguint les seues indicacions,
vam localitzar els jaciments i vam iniciar, posteriorment, una sistemàtica
campanya de prospeccions en tot el terme municipal. Lo Tossal de Sant Bàrbara,
lo Mas d’en Rius, lo Serrau i la Vall d’en Jorba van ser el fruit de les nostres
indagacions arqueològiques. En les exposicions mostràvem a la població
fotografies dels jaciments, dibuixos, fragments dels materials recuperats i
fotocòpies de les ressenyes fetes per Evaristo Colera i l’Institut d’Estudis
Catalans. Però també recollíem notícies històriques, bibliografia, dades
demogràfiques i econòmiques, literatura oral, construccions de pedra de falsa
cúpula... Que aquells primers treballs s’haguen convertit, tres dècades més
tard, en un magnífic Centre de Visitants ens omple d’il·lusió i ens demostra que
estàvem donant valor a un patrimoni arqueològic que ara, amb molts més recursos
econòmics, s’ha convertit en una fantàstica realitat: un Centre de Visitants del
món ibèric a la nostra vila.
La
Comarca, novembre del 2007
Actualizado:
19 de noviembre de 2007.